El dia que Jahvé acabà la creació, va veure que tot era bo, inclòs l'home que havia pastat a última hora i, no sé si abans o després de descansar, va fer també la dona. Llavors els primers humans, com que ja eren dos i no un, d'alguna manera s'havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los amb la poma, la mateixa que Jahvé va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys del segle XIX van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, el seny dels homes no progressà gran cosa, volgueren arribar fins al cel construint una torre altíssima, i l'amo del cel els va desmuntar l'abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i amb ella les cultures i les civilitzacions. El mite original s'havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l'altra sí, no se sap mai), però s'escamparien i ocuparien la terra sencera.
Havien perdut la llengua divina, la llengua d'Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint, tantes coses que al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: donaren nom a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l'ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l'única manera que tenim els humans de pensar, i potser l'única manera d'emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma¸ en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles samis de l'extrem nord d'Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l'idioma, amb aquesta cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. I si algun dia oblidem totes les llengües, si tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.
No vull imaginar aquell dia infeliç en què quedarem reduïts a una sola llengua universal, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d'empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, una part gran o petita d'allò que Homer o Dante volgueren expressar en cada vers. Fins ací, he recuperat parcialment un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes de ciència. A les pàgines monogràfiques sota el lema “Del crit a la paraula” hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l'encerta en allò que sap i l'erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions.” La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs a Barcelona o a València, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per salvar una llengua del món que és la nostra.
Sabem molt bé que els idiomes, i ben especialment a Europa, no tenen només un valor funcional, de vehicle de comunicació, tal com alguns afirmen ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: de l'albanès al lituà, de l'eslovè al danès, i així prop d'una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d'ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d'aquesta “dignitat igual” i reconeguda és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d'adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –país o idioma– que és vist com a inferior i de menor valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent o únic, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l'educació.
Perquè el poble i país propi, el grup d'identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist i tractat com a indigne de ser conegut i reconegut com a igual, sota pena d'alguna de les múltiples formes d'alienació o d'esquizofrènia col•lectiva, o d'alguns dels múltiples símptomes de desaparició lenta per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que una altra de més forta..., sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Tal com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n'est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d'Europa, d'Estònia a Eslovàquia i de Grècia a Finlàndia. Passant per aquest país nostre, on allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics, evidentment, pensen que no. I no solament a Madrid.
Fonte: Avui
