Promoción de grupos, organización d’eventos, programación d’actividaes sociales o venta-en llínia son dalgunes de les xeres que va desendolcar Promoción de grupos, organización d’eventos, venta en llinia, distribución, managementy contratación, programación d’actividaes sociales o realización de talleres, son dalgunes de les actividaes qu’Ixuxú Asturies-Euskal Herria elkartea va desendolcar p’algamar los sos oxetivos de da-y puxu a la cultura, a la música y a aspectos sociales d’Asturies fuera de les llendes asturianes. Pa francer los estereotipos y el desconocimientu xeneralizáu qu’hai de la realidá sociocultural asturiana nel País Vascu –entendiendo amás el País Vascu como tol territoriu onde se fala euskera; esto ye la Comunidá Autónoma Vasca, Navarra y el País Vascu francés-, Ixuxú parte del respetu ente pueblos y cultures y de la búsqueda por estrechar llazos y fomentar la interculturalidá. Un exemplu d’ello ye’l nome del proyectu, Ixuxú como soníu asturianu equivalente a lo que n’Euskal Herria ye un irrintzi. Yá hai anuncia de les primeres actividaes. Tán desendolcando una campaña de promoción y difusión de “Mezigayuska”, l’últimu discu del grupu ska-fusión La Tarrancha. Tamién abrieron na so páxina web una tienda en llínia al traviés de la que venden dellos materiales musicales y sociales asturianos. Con vistes al futuru, el próximu 2 de marzu se va cellebrar nel Gaztetxe de Gasteiz un alcuentru astur-vascu organizáu conxuntamente col Centru Social La Semiente de L’Entregu nel qu’habrá conciertos, charres, pasucais y mercadín de colectivos asturianos, ente otres coses. Otru de los aspectos fundamentales nos que va trabayar Ixuxú Asturies-Euskal Herria elkartea ye na fechura d’un dossier que recopile grupos de música, actividaes culturales y sociales col fin de presentalu y ufiertalu peles bayuroses infraestructures culturales vasques: medios de comunicación, cases de cultura, gaztetxes, centros asturianos, festivales, comisiones de fiestes, etc. Dende esta iniciativa, faen un convite abiertu a tolos axentes que tean interesaos en participar nesti proyectu de puxu sociocultural d’Asturies. Más información: Páxina web de la organización ![]() Fonte: Asturnews |
UN BLOGUE PA FALAR DE LES LLINGÜES MINORIZAES Y ESFRUTAR DE LA LLECTURA ----------------------------------------------- "Nel idioma ta l'árbol xenealóxicu d'una nación" Samuel Johnson------------------------------
Mostrando entradas con la etiqueta identidá. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta identidá. Mostrar todas las entradas
8/1/13
El proyeutu Ixuxú Asturies-Euskal Herria elkartea va llevar la cultura asturiana al País Vascu
Etiquetas:
asturianu,
Asturies,
cultura asturiana,
Euskal Herria Elkartea,
eusquera,
identidá
16/12/12
Entre les llengües del món
- JOAN F. MIRA
El dia que Jahvé acabà la creació, va veure que tot era bo, inclòs l'home que havia pastat a última hora i, no sé si abans o després de descansar, va fer també la dona. Llavors els primers humans, com que ja eren dos i no un, d'alguna manera s'havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los amb la poma, la mateixa que Jahvé va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys del segle XIX van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, el seny dels homes no progressà gran cosa, volgueren arribar fins al cel construint una torre altíssima, i l'amo del cel els va desmuntar l'abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i amb ella les cultures i les civilitzacions. El mite original s'havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l'altra sí, no se sap mai), però s'escamparien i ocuparien la terra sencera.
Havien perdut la llengua divina, la llengua d'Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint, tantes coses que al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: donaren nom a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l'ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l'única manera que tenim els humans de pensar, i potser l'única manera d'emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma¸ en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles samis de l'extrem nord d'Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l'idioma, amb aquesta cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. I si algun dia oblidem totes les llengües, si tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.
No vull imaginar aquell dia infeliç en què quedarem reduïts a una sola llengua universal, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d'empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, una part gran o petita d'allò que Homer o Dante volgueren expressar en cada vers. Fins ací, he recuperat parcialment un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes de ciència. A les pàgines monogràfiques sota el lema “Del crit a la paraula” hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l'encerta en allò que sap i l'erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions.” La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs a Barcelona o a València, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per salvar una llengua del món que és la nostra.
Sabem molt bé que els idiomes, i ben especialment a Europa, no tenen només un valor funcional, de vehicle de comunicació, tal com alguns afirmen ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: de l'albanès al lituà, de l'eslovè al danès, i així prop d'una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d'ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d'aquesta “dignitat igual” i reconeguda és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d'adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –país o idioma– que és vist com a inferior i de menor valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent o únic, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l'educació.
Perquè el poble i país propi, el grup d'identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist i tractat com a indigne de ser conegut i reconegut com a igual, sota pena d'alguna de les múltiples formes d'alienació o d'esquizofrènia col•lectiva, o d'alguns dels múltiples símptomes de desaparició lenta per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que una altra de més forta..., sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Tal com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n'est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d'Europa, d'Estònia a Eslovàquia i de Grècia a Finlàndia. Passant per aquest país nostre, on allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics, evidentment, pensen que no. I no solament a Madrid.
Fonte: Avui
21/11/12
Llengua catalana i identitat balear
Joan Carles Rodríguez
La llengua catalana, sense dubte, és una de les marques identitàries més notables que tenim a Balears. Hi ha qui no entén que la llengua catalana és la llengua pròpia. Hi ha qui es nega a reconèixer que parla català i diu que el seu idioma és l´evissenc o el mallorquí. L´eivissenc i el mallorquí són subdialectes de la llengua catalana emprats a Eivissa i Mallorca respectivament. L´únic fet que pot destruir la identitat d´un terrirori i fer-lo més pobre és l´atac a la llengua i a la cultura. Això és el que ha fet Rafel Bosch. Fins ara els alumnes sortíem del nostre ensenyament amb un nivell igualat entre la llengua catalana i la castellana, àdhuc els resultats de la segona són lleument superiors. És a dir, es complia el bilingüisme en el que el conseller i els seus homòlegs estan obsessionats.
Malauradament, s´ha presentat un esborrany d´un decret que regula el model lingüístic. En aquest decret hi podem observar com es fomenta la llengua castellana, tot i ser del tot innecessari ja que no es troba en una situació d´inferioritat. No n´han tengut suficient amb el fracàs rotund de la lliure elecció de llengua a infantil, sinó que ara volen extendre les seves pretensions fins a ESO i Batxillerat. Amb aquest decret que permet escollir que es faci una matèria no lingüística en castellà, només s´aconseguirà un desordre en l´ensenyament totalment perjudicial per als alumnes. És veritat que la llengua castellana és llengua oficial a les Illes, però aquesta no necessita cap incentiu per mantenir-se viva i activa, en canvi, la catalana requereix d´aquests actes per sobreviure. Si algú se´n va a viure a un territori on tenen una llengua pròpia determinada el que s´ha d´adaptar és el foraster al que es troba, i no a l´inversa, és a dir, no han de ser els locals els que s´adaptin a les necessitats d´aquell que vé de fora (en matèria educativa i lingüística).
En definitiva, la llengua catalana vivia moments de riquesa i creixement, fins que les urpes de Bosch han pres la conselleria. Ha fet vestir de dol a la nostra llengua i a tots els que estimam la nostra terra i per tant la nostra cultura.
Fonte: Diario de Ibiza
Etiquetas:
catalán,
educación,
enseñu,
identidá,
islles baleares,
modelu llingüísticu
26/3/12
L'orpín cala adulces

Cuando una colonización se fai militarmente, con presencia física y bélica, tol mundu la presencia. Ye posible entós que surda una resistencia ante ella.
Cuando una colonización se fai sele, ocultando o camudando la historia, convenciendo a los falantes de que la so llingua ye inferior y una torga p’avanzar na vida, la so presencia marutada pue consiguir que nun guañe resistencia dala.
Ye, a fin de cuentes, esti últimu casu’l que resulta más efeutivu y eficaz p’algamar el propósitu de xuncir a los anexionaos al xugu de los colonizadores. Y resulta una erbía perutilizada dayures mesmamente nestes dómines.
L’orpín cala adulces. De mano pue paecer un afalagu pal peyellu. Pero, al final, acabes caláu hasta la caña’l güesu.
Porque cuando nun te das cuenta de que te tan cambiando la historia, la cultura, la llingua y, en definitiva, la identidá de la tierra a la que perteneces, al final acabes siendo otru ser distintu al que yeres y perteneciendo a otru pueblu estremáu al que pertenecieres.
Lluis Muñiz Antuña
Fonte: Aruelu.com
Etiquetas:
asturianu,
colonización,
drechos llingüísticos,
identidá
Suscribirse a:
Entradas (Atom)