El llibre mariner de Camilo José Cela. La novel·la que no va arribar a port

Descobreixen ‘Un marino mercante’, obra inèdita i inacabada que va començar l’escriptor amb l’objectiu de combatre la seva fama de pessimista

Camilo José Cela en una imatge presa un dia d'hivern de la dècada dels seixanta a Palma (EFE)

•  NÚRIA ESCUR, 
  Barcelona 
  11/06/2016
•   
•   El 23 d’octubre del 1945 un Camilo José Cela que encara no ha fet 30 anys arriba a Barcelona procedent de Madrid, on viu, després del seu matrimoni amb Charo Conde, en un pis del carrer d’Alcalá, molt proper a la plaça de toros de Las Ventas. Aleshores té entre mans una infinitat de projectes, entre els quals dues novel·les que no van veure la llum: Un marino mercante i Las aguas tranquilas. Tot i això, manté notable sigil sobre l’obra que té en marxa, Caminos inciertos , el primer llibre del qual és La colmena , text que es presentarà a censura el dia 7 de gener del 1946. En primera instància, la censura el prohibeix. Durant la seva estada catalana Cela freqüenta un petit cercle d’amics barcelonins –Juan Ramón Masoliver li ha preparat visites, firma d’exemplars, lectura de dos capítols de La colmena – i, si s’escau, segella les seves converses amb dinars al Set Portes. “ Del meu viatge a Barcelona n’he tret conclusions molt saludables i ara veig d’una altra manera aquest fastigós món literari de Madrid”. Efectivament, abandona la capital i, el 1954, es trasllada a Mallorca.
    “Una novel·la optimista de l’autor espanyol contemporani més pessimista”. Aquesta frase la va deixar escrita el Nobel com a suggeriment per a la faixa de la seva novel·la, que havia d’arribar de la mà d’ Ediciones La Nave. La dedicava a Julio Angulo i la va titular, inicialment, Un marino mercante (subtitulada Historia de los siete amores de ). Va acabar sent el títol d’una novel·la inacabada. Inèdita, ara redescoberta.
    Cela va parlar mai d’aquesta obra? Se sap que en una entrevista que l’escriptor va concedir el 1944 a Fotos reconeix que està escrivint una novel·la de temàtica marinera: “Actualment treballo en una novel·la, Un marino mercante, en què l’acció transcorre, gairebé constantment, al mar o a la ribera més pròxima. Hi relato les aventures del meu oncle, Evaristo Montenegro de Cela, elegant prosista i capità mercant retirat”.
    “No es preocupi, amic, els comerciants no tenen records de família”, diu una de les notes que ha arribat fins a nosaltres. En alguna d’aquestes pàgines manuscrites –les reproduïm en aquesta edició– Cela hi inclou una carta que el protagonista data el 9 de novembre del 1844, “a bord”. Un material, el d’aquesta novel·la inacabada i inèdita, que ha decidit exposar Adolfo Sotelo Vázquez, director de la càtedra Camilo José Cela, ànima del Simposi Internacional que es va celebrar el mes de maig passat, que ha investigat exhaustivament l’obra i figura del Nobel aquest any que se celebra el centenari de l’autor.
    “Fa prop de 15 anys el millor coneixedor de la bibliografia de Cela dipositada a la Fundació que porta el seu nom a Iria Flavia, Fernando Huarte, em va advertir –explica– de l’existència d’un manuscrit de 23 pàgines [més tres on transcriuen en folis alguna de les seves parts a màquina] procedents d’un quadern quadriculat de format escolar, en el qual es contenia el principi d’una novel·la, Un marino mercante”.
    A partir d’aquell moment Adolfo Sotelo s’interessa pel manuscrit, per la seva gènesi, per la seva història, i per la seva projecció a l’obra de Cela, ja que una part d’aquest manuscrit es va convertir en el conte Dos cartas, publicat inicialment al diari Arriba el 1946, quan la novel·la va perdre la seva viabilitat definitivament.
    D’altra banda, una sèrie de textos periodístics de Cela des de la tardor del 1942 fins a l’hivern del 1945 mostren alguns motius que, de segur, ell tenia previst desenvolupar a la novel·la, en la qual va treballar amb discontinuïtat durant els anys 1944 i 1945.
    Convé tenir en compte tres claus sobre aquest projecte narratiu inacabat. Cela emprèn la redacció d’aquesta novel·la per combatre el pessimisme que la crítica contemporània havia subratllat a les seves dues primeres novel·les, La (1942) i Pabellón de reposo (1943). N’és bona prova que una anotació del manuscrit proposa per a la faixa publicitària (citada anteriorment) que hauria de portar la novel·la, l’editor del qual havia de ser Saturnino Calleja, director d’ Ediciones La Nave.
    I Cela definitivament deixa d’escriure-la quan a la tardor del 1945 considera la seva principal tasca la redacció de la primera part d’un nonat roman Caminos inciertos, és a dir, el que serà La colmena.
    Segons va confessar Cela a l’editor barceloní Carlos F. Maristany, per la redacció d’ Un marino mercante ja havia rebut una bestreta de l’editor Calleja. “La nissaga dels avantpassats gallecs de Cela sempre va ser una obsessió del novel·lista, que emula en aquest aspecte cert perfil de l’obra de Valle-Inclán. El protagonista de la novel·la és Evaristo Montenegro de Cela, nascut el Dimarts de Carnaval del 1820 en les proximitats d’ A Coruña i mort “en camisa de dormir –contra tot pronòstic– i cristianament el dia de Sant Claudi del 1916”, segons constata el manuscrit.
    El Nobel diu que la novel·la és una història verídica i edificant, de qui sempre va anomenar oncle, tot i que més aviat es tracta del seu besoncle, ja que la mare d’ Evaristo, Asunción Cela Morán, va ser germanastra de Rosa Fernández Morán, besàvia del novel·lista.
    “Al primer llibre de memòries de Cela, La rosa (1959) no s’esmenta Evaristo, però, en canvi, el novel·lista escriu: ‘Per tots aquests encontorns a nosaltres ens diuen els Moranes [...] El s Moranes més purs ens caracteritzem perquè tenim cara de cavall i les dents separades’”, detalla Sotelo.
    Cela afirma haver trobat els papers (bàsicament l’epistolari) d’ Evaristo que nodreixen la història de la novel·la després d’haver rodat per tota la família. I constata que titula Un marino mercante perquè la família li havia prohibit portar el nom del seu avantpassat a la portada.
    Cela també parteix d’un retrat d’ Evaristo datat a Baltimore l’11 de maig del 1946, el mateix dia i el mateix mes del naixement del novel·lista el 1916. “De la lectura del manuscrit d’aquest projecte narratiu es configura un personatge, Don Evaristo, que va navegar per tots els mars, va trepitjar totes les terres i va enamorar set dones. A més de marí mercant, sentimental i de cap calent, era un elegant prosista i de tant en tant tocava el piano per accelerar o amansir els seus amors”.
    Narra el descendent: “El nostre parentiu és una cosa llunyana però per a la nostra millor entesa el continuaré anomenant, com els meus cosins, oncle Evaristo”. Don Evaristo mor el dia de Sant Claudi del 1916. Cela puntualitza la casualitat: “Aquest gran home familiar va morir precisament l’any que jo vaig néixer”.
    “Perdoneu-me així mateix que hagi deixat el vostre cafè als barracons del port; m’emporto, a canvi, la vostra encantadora filla. Penseu que, fet per fet, ha estat lucratiu”, discorre el protagonista. I prossegueix: “Podeu informar de mi a totes les autoritats del globus; per veure-us somriure sóc capaç d’estar navegant, sense tocar terra mai, fins al final dels meus dies...”. Conclou, aquest tram del manuscrit, amb una llegenda en lletres majúscules: “Portava sang de caminar”. Fonte: lavanguardia.com