«El conformisme és una actitud legítima, però també té, si més no, un inconvenient»
Víctor Alexandre
Catalunya,
com molts altres pobles amb Estat o sense, fonamenta els trets
diferencials de la seva personalitat en els aspectes culturals i amb la llengua
al capdavant. A Catalunya, la llengua pròpia no és només un tema habitual de
debat, també és un dels temes que desperten més passió. De la nostra llengua,
els catalans en parlem amb parents, amics, companys i coneguts i en tota mena
de situacions, cosa que no és dolenta, ja que indica preocupació i interès.
Tot es complica, però, a partir del moment que algú ens demana que, a banda de parlar-ne, diguem quines aportacions estem disposats a fer per la llengua. Aquí, malauradament, no sovintegen les respostes. I no sovintegen, perquè la nostra defensa de la llengua acostuma a ser més emocional que no pas cerebral. Una cosa és queixar-se d’una realitat adversa, i una altra actuar per capgirar-la. I és que, de vegades, per poder respondre una pregunta, cal que l’interpel·lat s’hagi fet a si mateix moltes altres preguntes. En el nostre cas, aquestes en són algunes: Quin pla de xoc tenim per evitar que la llengua catalana sigui una llengua infrautilitzada? Per quina raó la xifra de productes etiquetats en català és tan petita? Que no diuen que els mercats es guien per la llei de l’oferta i la demanda? Quin és, doncs, en aquest sentit, el nivell de la nostra demanda en català? Fins a quin punt som conseqüents amb les idees que defensem?
El conformisme és una actitud legítima, però també té, si més no, un inconvenient, i és que resta dret moral a la queixa. La queixa perd tota autoritat si qui la formula no ha fet res per evitar el mal que denuncia. Hi ha qui pensa que mirar-se la vida des d’un balcó és una manera de no equivocar-se. I com que no s’equivoca mai, els únics que s’equivoquen són els qui fan alguna cosa. La vida, tanmateix, no és una obra teatral. La vida requereix un grau superior d’implicació que la de mer espectador. Som aquí per canviar les coses que no ens agraden, som aquí per ajudar a viure allò que encara és viu. I la llengua catalana encara és viva. Però res no la salvarà si no té utilitat. Concentrem la nostra energia en la seva funcionalitat. Donem sentit a la seva existència fent-la imprescindible. Exigim, senzillament, el dret a viure en català al nostre país.
Tot es complica, però, a partir del moment que algú ens demana que, a banda de parlar-ne, diguem quines aportacions estem disposats a fer per la llengua. Aquí, malauradament, no sovintegen les respostes. I no sovintegen, perquè la nostra defensa de la llengua acostuma a ser més emocional que no pas cerebral. Una cosa és queixar-se d’una realitat adversa, i una altra actuar per capgirar-la. I és que, de vegades, per poder respondre una pregunta, cal que l’interpel·lat s’hagi fet a si mateix moltes altres preguntes. En el nostre cas, aquestes en són algunes: Quin pla de xoc tenim per evitar que la llengua catalana sigui una llengua infrautilitzada? Per quina raó la xifra de productes etiquetats en català és tan petita? Que no diuen que els mercats es guien per la llei de l’oferta i la demanda? Quin és, doncs, en aquest sentit, el nivell de la nostra demanda en català? Fins a quin punt som conseqüents amb les idees que defensem?
El conformisme és una actitud legítima, però també té, si més no, un inconvenient, i és que resta dret moral a la queixa. La queixa perd tota autoritat si qui la formula no ha fet res per evitar el mal que denuncia. Hi ha qui pensa que mirar-se la vida des d’un balcó és una manera de no equivocar-se. I com que no s’equivoca mai, els únics que s’equivoquen són els qui fan alguna cosa. La vida, tanmateix, no és una obra teatral. La vida requereix un grau superior d’implicació que la de mer espectador. Som aquí per canviar les coses que no ens agraden, som aquí per ajudar a viure allò que encara és viu. I la llengua catalana encara és viva. Però res no la salvarà si no té utilitat. Concentrem la nostra energia en la seva funcionalitat. Donem sentit a la seva existència fent-la imprescindible. Exigim, senzillament, el dret a viure en català al nostre país.
Fonte: Nació Digital
Perfectamente aplicable y adaptable a Astuires. Sería bonu dir tomando nota per parte de munchos y munches eminencies de la retórica que solo saben falar y falar de la llingua pero que nun faen nada prácticu pola so reconocencia oficial.
ResponderEliminarEl autoconformismo ye una postura lícito y respetable, sí; pero nun conduz a nenguna meyora positiva, la llucha activo y diario sí, pero de munchos y munches.
ResponderEliminar