El batlle que va oblidar la llengua que el volien obligar a parlar

«De què serviria, als efectes pràctics, que la llei digués que jo he de saber una llengua si no la sé? I com podrien obligar-me a saber-la?»

El debat sobre la llengua i els drets lingüístics s’ha endurit d’una manera notable aquestes darreres hores, arran de la denúncia feta per Quimi Portet. Es fàcil constatar que l’agressivitat ha crescut enormement: l’espanyolisme cada dia apuja més el to dels insults i les amenaces. I sembla molt nerviós quan es dedica a crear noves teories per a justificar-se, cadascuna més surrealista que l’anterior. Arribant a l’extrem d’aquella jutgessa de Sagunt que no té cap vergonya ni tan sols a inventar-se lleis que no existeixen. Aquesta és una reacció de manual, quan veus que els que ahir s’espantaven avui sembla que ja no ho fan.

Al meu editorial d’ahir (‘El cambrer que es creia que era emperador‘) vaig avisar d’allò que em sembla que és una tendència positiva: que cada vegada més gent denuncia episodis de discriminació lingüística contra el català i no s’hi resigna. L’argumentari de que estem obligats a acceptar les vexacions sembla que per una part de la societat ha deixat de funcionar. I és a partir d’això que m’agradaria recordar una experiència que em va impressionar fa molts anys i que potser aporta alguna llum sobre com deixar de comportar-se com si fórem uns simples subordinats.

José Happart era el batlle socialista i francòfon dels Furons, una població flamenca on, segons les lleis, el batlle havia de saber flamenc obligatòriament. Happart el sabia parlar, el flamenc. De fet, tenia títols oficials de coneixement de la llengua, que emprava habitualment en públic. Però en un moment determinat va considerar que la millor manera de lluitar perquè el francès tingués alguna forma de reconeixement en la seua població era col·lapsar el sistema. I com ho va fer? Doncs oblidant que sabia flamenc.

Un dia va anunciar que, segons ell per algun estrany mecanisme, se li havia oblidat tot el flamenc que sabia. Tot. Va explicar que era incapaç de dir ni una sola frase en aquella llengua i que no entenia ni un borrall d’allò que li deien quan li parlaven en flamenc. Era evident que mentia. Evidentíssim. Però tant hi feia, perquè ell tot sol va col·lapsar el sistema lingüístic belga, i fins i tot va originar la caiguda del govern federal.

És tan senzill com això. Què podrien fer el govern espanyol i les forces unionistes si de sobte molta gent oblidàs el castellà? Especialment si això passàs de manera simultània. Aquest comportament supremacista que tenen i que els fa recórrer sempre a la llei i a la constitució, a la força que a ells els dóna l’evident desigualtat de les llengües de l’estat espanyol en termes legals i a la necessitat d’obeir, simplement esdevindria inservible. De què serviria, als efectes pràctics, que la llei digués que jo he de saber una llengua si no la sé? I com podrien obligar-me a saber-la?

Al llarg de la història hi ha hagut molts moments en que gestos de desobediència pacífica, exigent i serena han aconseguit desmuntar entramats legals d’allò més consistents. Potser tots aquests que tant de plaer troben en insultar-nos i en afirmar que som qualsevol barbaritat que els sembla en aquell moment no són massa conscients que la pica va omplint-se i que quan l’aigua comença a vessar no la pots tornar allà on era. Ells poden continuar comportant-se com més va més violentament i omplir-nos d’amenaces però arribarà un moment en que en compte de quedar atrapats en el seu joc posarem dempeus estratègies que els deixaran en fora de joc. Com va fer aquell dia el batlle que va oblidar la llengua que el volien obligar a parlar.

Fonte: Vilaweb.cat