27/1/17

Llingua occitana

Bandera Occitània

  L'occitanu o llingua de oc (occitan o lenga d'òc) ye una llingua romance d'Europa. Ye falada por unos dos millones de persones, ente que diez millones tienen cierta competencia nel idioma, casi toes elles nel sur de l'actual Francia —al sur del ríu Loira—, según n'Italia —nos Valles Occitanos— y n'España —nel Valle de Arán y nel Pirinéu lleidatanu—. L'Estatutu d'Autonomía de Cataluña de 2006 estableció la oficialidá de la llingua occitana en toa Cataluña y foi ratificada al traviés de la llei aprobada nel Parlamentu de Cataluña en 2010, pola que l'occitanu, na so variante aranesa, declaróse llingua cooficial en Cataluña, anque d'usu preferente nel Valle de Arán.

  L'usu actual del términu occitanu puede paecer daqué confusu. Dellos autores consideren que l'occitanu ye una familia d'idiomes nos que figuren:
- el auvernense (auvernhat o alvernhat), el
- limosín (lemosin),
- el vivaroalpino (vivaroaupenc) o provenzal alpín o delfinés (dauphinat)
- el gascón (del cual el aranés, el bigorrés y el bearnés son variedaes),
- el anguedociano (lengadocian),
- el provenzal (provençau), y
- el shuadit o judeoprovenzal (consideráu extinto dende 1977),
- dellos filólogos inclúin tamién el catalán nesta clasificación.
Lletreru billingüe en Tolousse

  Unu de los pasaxes n'occitanu más notables de la lliteratura occidental atopar nel cantar XXVI del Purgatoriu de La Divina Comedia de Dante Alighieri, onde'l trovador Arnaut Daniel respuende al narrador:
                   Tan m'abellis vostre cortes deman,
                   qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.
                   Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
                   consiros vei la passada folor,
                   e vei jausen lo joi qu'esper, denan.
                   Ara vos prec, per aquella valor
                   que vos guida al som de l'escalina,
                   sovenha vos a temps de ma dolor!
       Tanto me presta la vuesa cortés entruga que nin
       puedo nin quiero de vos escondeme.
       Yo soi Arnaut, que lloro y voi cantando.
       Pensatible veo'l pasáu esvario y
       veo gociosu l'allegría qu'ante mi espero.
       Agora ruégovos, pol mesmu valor
       que vos empón al visu de la escalinata, que vos
       alcordéis en bona hora del mio dolor.

Tanto me place vuestra cortés pregunta
que ni puedo ni quiero de vos esconderme.
Yo soy Arnaut, que lloro y voy cantando.
Pensativo veo el pasado desvarío
y veo gozoso la alegría que ante mí espero.
Ahora os ruego, por el mismo valor
que os guía a la cima de la escalinata,
que os acordéis en buena hora de mi dolor.

Dante Alighieri
  Nel occitanu actual empléguense dos ortografíes engarraes:
. la «provenzal» o «mistralense», introducida por Mistral y los demás poetes félibriges (Théodore Aubanel y Joseph Roumanille), na que s'empleguen les convenciones gráfiques del francés pa espresar los soníos del dialectu provenzal; y 
. y la de Lois Alibèrt, conocida como norma clásica, que moderniza la ortografía clásica de el trovadores, que s'afai a toles diferencies de pronunciación de los diversos dialectos.  Fonte: wikipedia

4 comentarios:

  1. La bandera que poses és la d'Aran. L'occitana és igual però sense l'escut central, amb la clau i els pals catalans.

    Que l'occità és una família de diferents llengües i no una llengua com a tal, ja ningú no ho considera una teoria seriosa.

    El català ja no l'inclou ningú dins dels dialectes occitans. Ho va establir definitivament Meyer Lübke el 1925.

    La variant aranesa no es parla fora de la Vall d'Aran. El pallarès i el ribagorçà tenen alguna influència de l'occità, sobretot en lèxic. L'aragonès presenta moltes similituds morfològiques i lèxiques amb l'occità, més que el català, diria jo.

    On també hi ha una forta influència de l'occità, en lèxic i en fonètica, és a la Catalunya Nord, especialment al Rosselló, comarca costanera, i no tanta o molt poca al Capcir, Vallespir, Conflent i Cerdanya, comarques interiors.

    L'ortografia mistralenca no té el reconeixement de l'Institut d'Estudis Occitans, crec, i és molt poc usada en l'actualitat. Inclús diria que ha caigut en el desprestigi.

    Sí que cal dir que l'aranès té la seva pròpia gramàtica, atès que presenta moltes i fortes diferències dialectals amb la resta de variants, i que en el moment d'oficialitzar-lo el 1984, hi havia el problema que no existia una norma única acceptada. A més, les diferències dialectals que dic feien que molts aranesos veiessin com a impròpia la normativa de l'occità més general. Tot i així, la gramàtica aranesa no entra en contradicció amb la normativa oficial i em sembla que és acceptada també per l'IEO.

    ResponderEliminar
  2. Gracia David poles tos magnífiques correcciones y puesta al día sobre l'occitanu una y bones les fontes consultaes tarden n'actualizase y pueden conducir a conceutos atrasaos n'investigación y dacuando hasta erróneos. La bandera creo que ye la qu'agora figura na entrada.

    ResponderEliminar
  3. P.D. Gracies David poles tos correcciones y puesta al día sobre l'occitanu pos les fontes consultaes amuesen conceutos atrasaos n'investigación ya inclusive erróneos. La bandera creo que ye la qu'agora figura na entrada.

    ResponderEliminar

Los comentarios tán pendientes de moderación. Espublizaránse lo primero dable.