La batalla per la llengua

Lluís Martínez Benaches Mantenir viva la llengua catalana en els territoris on es manté avui encara és el resultat positiu, malgrat tot, d'una guerra de desgast i una successió de batalles que en aquest cas, des de la nostra banda, sempre són defensives. Les agressions no venen sols des del Decret de Nova Planta. Són molt anteriors, com els historiadors i estudiosos de la matèria ens han explicat tantes vegades. Tanmateix, la llengua es manté viva i ben viva. Cert és que no són poques les dificultats per seguir endavant en segons quines parts del territori. Però, amb tot i això, després de segles de brega, d'intolerància i de persecució en no pocs moments, seguim plantant cara. Aquesta actitud per part nostra no és fruit d'una tossuderia irracional, ni ganes de tocar el nas a ningú. No volem bandejar el castellà, ni menys encara destruir-lo. El nostre combat no és contra una llengua que, de grat o per força, això poc importa ara, és també patrimoni nostre i no en volem renunciar. Seria absurd prescindir de la llengua de Cervantes, Pérez Galdós, Severo Ochoa o Garcia Márquez. No volem empobrir a canvi de res el bagatge cultural dels milions de persones que, a més del català, la nostra llengua mare, coneguem i utilitzem el castellà (o el francès, si és el cas) de manera tan fluida com els habitants de Valladolid, Burgos o Reims, respectivament. No som tan estúpids. ¿Tant els costa d'entendre això? La pervivència de la llengua que hem heretat dels nostres avantpassats és vital per a nosaltres en un planeta globalitzat, amb tots els respectes per aquells que pensen de forma contrària. Si volem sobreviure en un món que canvia a ritme vertiginós (i això significa combatre pacíficament per la supervivència) l'hem de protegir com un tresor. Això és responsabilitat de tothom: nacionalistes, federalistes i autonomistes, metges i advocats, conductors de tramvies i paletes, cuiners i perruquers. També d'aquells que, tot i no tindre el català com llengua materna, han fet qualsevol indret del domini lingüístic el seu lloc de residència permanent temporal o definitiva. La llengua, com la democràcia, és cosa de tots. Hem de seguir explicant-ho amb arguments i de bones maneres, però, amb la constància i fermesa necessàries fins que els Wert i Bauzá de torn (ells sí que ho són, de caparruts) acaben entenent-ho. Fonte: Avui