«En un moment en què tenim la llengua catalana clarament tocada, poder contrarestar la presència de la llengua que la fa desaparèixer mitjançant la redefinició dels usos lingüístics pot marcar un punt d'inflexió en el procés de declivi que vivim»
L’any 2002, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades va iniciar l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya. En aquell moment, l’objectiu fonamental era saber de la manera més aproximada possible quines llengües parlaven realment els catalans. Les informacions que sortien només feien referència a les llengües oficials dels països d’origen i, si d’una banda eren inevitablement esbiaixades, d’una altra alimentaven una percepció de la realitat de la qual els catalans ens hem ressentit sempre. Tots sabem que, com a ‘espanyols’, a l’estranger la llengua que ens suposen per defecte és l’espanyol i que cal una certa tossuderia i convicció per a aconseguir que ens reconeguin el català com a llengua real nostra.
Malgrat aquesta experiència, quan ens va arribar el torn de ser societat receptora de gent de tot el món, nosaltres vam actuar com tothom, és a dir, considerant ‘espanyols’ tots els ‘catalans’. Així, l’amazic –que va acabar essent reconegut pel Parlament de Catalunya– era la llengua desconeguda de molts i molts catalans. O el panjabi romania ocult per l’urdú, la llengua oficial del Paquistan. I, en el cas de les llengües d’Amèrica, les fèiem desaparèixer totes al darrere de l’espanyol que atribuíem per defecte a tots aquells que venien de països colonitzats per Espanya. A aquests, hi podríem afegir molts més casos. I de mica en mica vam anar descobrint que no tots els noruecs parlen noruec, que no tots els russos parlen rus, que els que considerem xinesos parlen varietats inintel·ligibles i, sobretot, que ningú no parla paquistanès, ni senegalès, ni nigerià, ni africà, ni marroquí ni tantes suposades llengües que, per por dels uns i desconeixement dels altres, atribuíem segons els passaports.
Arran d’aquest nou coneixement va anar aflorant la diversitat real i molts organismes, centres educatius, ajuntaments, associacions, etc. van començar a esbrinar quines eren les llengües dels seus alumnes, dels seus veïns, dels seus socis. Així vam saber que a Lloret s’hi parlen unes cent cinquanta llengües, que a les hores del pati en determinades escoles pots arribar a sentir-n’hi trenta de diferents i que, fins en els pobles més petits de Catalunya et pots trobar llengües dels llogarets més recòndits de l’Àfrica o dels Andes. De mica en mica, amb tot aquest coneixement, el nostre inventari de llengües va anar creixent. La nostra hipòtesi inicial era que a Catalunya s’hi parlaven unes 300 llengües i ara, finalment, hem superat aquesta xifra simbòlica i vam voler celebrar-ho amb un petit joc. Atès que, de cop i volta, quan ja en teníem 299, gràcies a un conveni amb el Departament d’Ensenyament, ens vam trobar amb parlants d’unes quantes llengües que no teníem inventariades, vam proposar una votació sobre quina havia de ser la llengua que feia 300 a Catalunya. Les llengües triades per a ocupar aquest lloc van ser el newar —una llengua del Nepal, que és la que finalment va guanyar—, el pamona —una llengua d’Indonèsia—, i el sango —una llengua oficial a la República Centreafricana. Naturalment, l’únic objectiu del joc era recordar, una vegada més, que a Catalunya es parlen moltes llengües i que no volem amagar-les. Però també cal que ens preguntem —i és urgent que ho fem— com hem de tractar-les, aquestes llengües.
Val a dir que, en els primers anys d’aquesta recerca, hi havia una gran curiositat i fins i tot un cert interès per part d’alguns polítics (ja hem esmentat el reconeixement de l’amazic al Parlament de Catalunya). Però, quan la independència de Catalunya va anar semblant cada vegada més una possibilitat real, el discurs sobre el bilingüisme va tornar a substituir les mencions a la diversitat lingüística del país. Com si la qüestió real fos la gestió de dues llengües. I no cal dir que aquesta gestió és important, però no es pot menystenir que més d’un 10% dels catalans no tenen cap d’aquestes dues llengües com a llengua 1. La gestió d’aquest patrimoni també és urgent perquè, mentrestant, podem cometre errors que marcaran inevitablement els anys vinents. No podem oblidar que és ara que posem els fonaments del nostre futur i ja és un fet que, d’aquí a 20-30 anys, en la història familiar d’un percentatge molt alt de catalans hi haurà llengües de tot el món.
A més del fet que ens cal reconèixer aquest patrimoni perquè formi part de la nostra història, no podem negligir que aquesta diversitat ha arribat en un moment providencial, segurament quan més la necessitàvem. La història de les llengües mostra de moltes maneres que el monolingüisme no garanteix la supervivència de la llengua perquè, en cas de contacte, les societats més homogènies són les més vulnerables, i, en canvi, les societats més diverses són les que resisteixen millor. En àrees lingüístiques, és a dir, en zones on coexisteixen diverses llengües, hi observem que, tot i un alt grau d’interferències, ningú no deixa de parlar la seva llengua. Encara més, si la font de les interferències és diversa, tenen un efecte correctiu, com si la competència entre elles restablís l’equilibri inicial. En un moment en què tenim la llengua catalana clarament tocada, poder contrarestar la presència de la llengua que la fa desaparèixer mitjançant la redefinició dels usos lingüístics pot marcar un punt d’inflexió en el procés de declivi que vivim.
El punt clau no és el nombre de llengües que es parlen a Catalunya; allò que realment compta és que, com a societat, tenim una nova composició sociolingüística, una nova xarxa que ens permet d’establir vincles de solidaritat i intercanvi. Un percentatge altíssim de les 300 llengües són llengües amenaçades —de fet, dues de les tres candidates a ocupar el lloc 300 de la llista són llengües en perill d’extinció—; els catalans, doncs, tenim l’oportunitat de definir-nos clarament a favor o en contra de la diversitat lingüística, i si és a favor hi entren en joc les llengües d’origen i la de destinació. Com ha passat tantes vegades en el curs de la història, aquesta trobada pot fer possible un gran moment creatiu, un intercanvi revitalitzador per a tots. Però si no reaccionem i continuem relacionant-nos i identificant-nos només a través de les llengües dominants, podem donar per fet que les 300 llengües —el català inclòs— aviat formaran part del nostre passat. El GELA no ho voldria.
Fonte: Vilaweb
