Llei de l'aranès/occità: el nom i la cosa

DEBAT SOBRE EL FUTUR D'UNA LLENGUA MINORITÀRIA

El primer objectiu és garantir la continuïtat de la llengua occitana, allà on encara és viva, l'Aran

La Llei de l'aranés/occità ha obert un interessant debat al Parlament, un debat que, de fet, ha mantigut fa alguns mesos una silenciosa efervescènca en els àmbits lingüístics. Fins i tot el filòleg Albert Pla Nualart l'hi ha dedicat un afinat article al Diari Avui, amb el qual hi puc compartir alguns dels seus fonaments, tot i no compartir el diagnòstic final.

D'entrada, el debat és positiu per dues raons. En primer lloc, perquè per primera vegada el Parlament fixa un marc per a l'occità a Catalunya, un fet que honora el govern que ha impulsat la iniciativa, després de 30 anys de democràcia.

La segona, perquè possiblement és l'última oportunitat de fer alguna cosa per una llengua que expira. La qüestió és, per tant, què fem i com ho fem.

Des d'aquesta perspectiva, vull aportar algunes notes a un debat que, ple de matisos, pot esdevenir esbiaixat i catastròfic per als objectius i esperances que tots hem posat en aquesta LLei.

El debat no és únicament de nom, que és un element simbòlic, però poc transcendental al meu parer. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estableix en l'article 6.5 que la llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya. És evident que l'Estatut tracta les dues denominacions amb caràcter d'igualtat i ho fa, no amb cap sentit secessionista, sinó perquè les circumstàncies polítiques i històriques han fet que la denominació a l'Aran fos aquesta. El problema no rau només en si hem de canviar el nom, i per tant, fer un nou forat en la ja malmesa estructura social i identificativa de la llengua, sinó també en el fet que als ciutadans i ciutadanes que parlen aranès, que són als qui hem de garantir els drets lingüístics amb aquesta llei, veuen com algú els planteja ara que han de migrar lingüísticament vers el llenguadocià, que és la variant que alguns advoquen com la forma general d'occità per tal d'aconseguir el paradigma de l' "estandarització" lingüística en la variant més pròxima al català.

Així de concloents es van posicionar algun dels compareixents a la Comissió de Cultura del Parlament per tractar l'esmentada llei.

És evident que aquest no és el camí, així com van advertir alguns lingüístes de reconegut prestigi, com Xavier Lamuela. La seva proposta, per mi la més ajustada, és que l'estandaratizació s'ha de fer sobre cada una de les variants, sis exactament, en què es divideix l'occità i, per tant, evolucionar sobre cada una d'elles vers una "forma general".

Amb aquesta Llei de "l'occità, anomenat aranés a l'Aran", el primer objectiu que hem d'assolir és garantir la continuitat de la llengua en el seu context, allà on encara és viva, l'Aran.

En segon lloc, cal fonamentar jurídicament els drets dels aranesos parlants, tot obrint en aquest punt una altra porta al debat. Quina variant lingüística ha d'utilitzar la Generalitat de Catalunya en les seves relacions amb les ciutadans? La variant aranesa/gascona o la llenguadociana?

Des d'Aran ens sembla que la forma que s'ha d'utilitzar és aquella que és pròpia de el territori català, és a dir, l'aranesa. Com apuntava Pla Nualart, possiblement la qüestió de fons té a veure amb la política i aquí és on rau la força d'alguns arguments que ha de tenir en compte el debat d'aquesta llei:

1. La decisió sobe els termes en què aquesta llei ha d'expressar els principis que fonamenten alguns dels debats que he esmentat són decisions que li corresponen al "poble aranès", que, al meu entendre, ha de prendre amb sentit de responsabilitat i amb la consciència de pertànyer a la gran família occitana.
   
2. Els acords que Catalunya ha de prendre respecte de l'occità no els por adoptar al marge d'un acord polític amb el conjunt d'Ocitània, motiu pel qual el Conselh Generau d'Aran i l'Institut d'Estudis Occitans ja vam impulsar l'any 2008 la creació d'una autoritat reguladora de la llengua.
   
3. L'estament polític a qui correspon la competència relacionada amb la llengua occitania a Catalunya és el Conselh Generau d'Aran, que disposa d'aquesta competència des de la seva creació l'any 1991. L'acord amb les institucions araneses és, en aquest sentit, inapel.lable.
   
   Vull per últim, fer palès el meu respecte vers totes les associancions que malden i han maldat tots aquests anlys per fer conèixer la realitat occitana,malgrat que avui, obrint una esquerda lingüística i generant confrontació,el que aconsegueixen és afeblir la unitat d'acció dels occitanistes.
   En el cas d'Aran, però, el que sí ha tingut transcendència histórica en la preservació de la nostra llengua és el compromís de l'escola aranesa, d'associacions com Lengua Viua, que representen el comprom´s del nostre poble amb la seva llengua, fent possible el miracle que avui a Aran encara és parli "l'aranés".
   Possiblement, hi ha habut un procès de catalanització, tal i com assegurava Pla Nualart, però motivat per l'inefable afany normalitzador dels mitjans de comunicació públics catalans i espanyols, on la presència de l'occità és encara ben modest.
   Seria bo que la Llei plantegi un nou escenari per a les polítiques lingüístiques de les pròximes dècades, superant l'oblit que han patit fins avui.
   
   Altrament, si aquesta qüestió no canvia, i el debat parlamentari és sobre el nom i no pas sobre les causes profundes de la cosa, crec que haurem perdut el temps i possiblement l'última oportunitat per salvar l'únic bocí de l'occità que encara és viu, allà on la gent el sent com a seu.
   
   
   Per FRANCESC X. BOYA ALÓS
   Síndic d'Aran
   
   Fonte. diari La Manyana