«I, a la fi, acabà sent la llengua en via morta que és hui en dia, amenaçada de futur per la supressió de línies educatives i la manca d'oficialitat real»
Ximple, joguina, assolir, mot, tret, desar... Paraules comunes per als catalanoparlants, paraules socialment vedades per als valencians. Totes elles figuren al Diccionari Normatiu Valencià, però no trobareu al País Valencià una sola conversa “normal” (excloem delícies oratòries) i amb gent “normal” (excloem filòlegs i mentalitats obertes) en què l'ús d'alguna d'aquestes paraules no siga catalogada d'impostura o catalanisme. Els interlocutors ho diran o no, però ho pensaran amb tota seguretat. Qui és d'ací, ho sap: se'ns ha indigestat la normalització lingüística. No l'hem vist beneficiosa. Hem fet bandera de la limitació lèxica. En compte de sumar, hem restat. En compte d'obrir la porta, hem posat tres forrellats. Per un mal entès orgull patriòtic, per un no-assemblar-se-a-Catalunya, per una asfixiant contaminació ideològica, ... Què més dóna? En matèria lingüística hem acabat per no reconèixer-nos, ens hem perdut en el camí.
D'aquella RTVV que, encara en bolquers, renuncià als llargmetratges en valenciàperquè no tenien audiència i perquè a l'espectador se li feia estrany escoltar Humphrey Bogart dient-li “t'estime” a la xica... D'aquella RTVV, dic, als atacs perpetrats aquest cap de setmana per un grapat d'exaltats del no res cultural i el garrot, hi ha una evolució lògica, una explicació trivial. La nostra llengua ha estat sempre un article intercanviable i subjugable als càlculs polítics, ha estat la verge en sacrifici.
Superada la Transició, el PSPV de Joan Lerma va reivindicar la parla local com a símbol democràtic, i molts es varen adaptar: de Juan a Joan, de Vicente a Vicent, d'Emérito a Emèrit i de Cipriano a Ciprià. Però prompte es va descobrir que allò no funcionava, que allò generava sospites, que allò li permetia a l'oposició cavernícola articular un discurs, que allò restava vots. I s'abdicà. I va vindre el PP. I la graella de Canal 9 s'omplí de programes en castellà. I es destinaren diners a les associacions del no res cultural, del patriotisme paranoic, del tot-abans-que-catalans. I el PSPV caigué en la trampa. I un secretari general, que per a més inri provenia de l'Horta, ja no es va dir Jordi sinó Jorge. I l'ús del valencià passà a ser un recurs estètic, una concessió graciosa...
... I, a la fi, acabà sent la llengua en via morta que és hui en dia, amenaçada de futur per la supressió de línies educatives i la manca d'oficialitat real. Segons un baròmetre recent elaborat per la Generalitat, i en conseqüència de qüestionable valor sociològic, els valencianoparlants que “sempre o quasi sempre” som valencianoparlants suposem el trenta per cent de la població. La resta el parlen “en ocasions”, “l'entenen” o ni això. Un govern com cal adjuntaria a la presentació del baròmetre una bateria de mesures en favor de la llengua autòctona. Però aquest govern -que a la mínima surt en defensa de “la lengua de los valencianos”- no és com cal. És, de fet, el responsable dels majors crims comesos. La poda lèxica realitzada durant anys a la Radiotelevisió Valenciana exemplifica com de ximple es pot arribar a ser, com un mitjà públic es converteix en joguina a mans de quatre ineptes professionals, com es poden assolir les cotes més altes del servilisme intel·lectual, com els mots es converteixen en trets, com els trets t'acaben afectant els òrgans vitals i com es desen 1600 famílies a l'escriptori de l'oblit. Després de 23 anys a la RTVV, els meus i jo som allà també.
Alficòs, alipàparo, abelutxo, barsagues, òbila, tararot... Expressions polisèmiques de la meua terra –algunes registrades i altres ves-te'n a saber- perfectes per a definir aquells que ens han sumit als valencianoparlants en la irrellevància. I sense insultar, tot i el dret a fer-ho.
D'aquella RTVV que, encara en bolquers, renuncià als llargmetratges en valenciàperquè no tenien audiència i perquè a l'espectador se li feia estrany escoltar Humphrey Bogart dient-li “t'estime” a la xica... D'aquella RTVV, dic, als atacs perpetrats aquest cap de setmana per un grapat d'exaltats del no res cultural i el garrot, hi ha una evolució lògica, una explicació trivial. La nostra llengua ha estat sempre un article intercanviable i subjugable als càlculs polítics, ha estat la verge en sacrifici.
Superada la Transició, el PSPV de Joan Lerma va reivindicar la parla local com a símbol democràtic, i molts es varen adaptar: de Juan a Joan, de Vicente a Vicent, d'Emérito a Emèrit i de Cipriano a Ciprià. Però prompte es va descobrir que allò no funcionava, que allò generava sospites, que allò li permetia a l'oposició cavernícola articular un discurs, que allò restava vots. I s'abdicà. I va vindre el PP. I la graella de Canal 9 s'omplí de programes en castellà. I es destinaren diners a les associacions del no res cultural, del patriotisme paranoic, del tot-abans-que-catalans. I el PSPV caigué en la trampa. I un secretari general, que per a més inri provenia de l'Horta, ja no es va dir Jordi sinó Jorge. I l'ús del valencià passà a ser un recurs estètic, una concessió graciosa...
... I, a la fi, acabà sent la llengua en via morta que és hui en dia, amenaçada de futur per la supressió de línies educatives i la manca d'oficialitat real. Segons un baròmetre recent elaborat per la Generalitat, i en conseqüència de qüestionable valor sociològic, els valencianoparlants que “sempre o quasi sempre” som valencianoparlants suposem el trenta per cent de la població. La resta el parlen “en ocasions”, “l'entenen” o ni això. Un govern com cal adjuntaria a la presentació del baròmetre una bateria de mesures en favor de la llengua autòctona. Però aquest govern -que a la mínima surt en defensa de “la lengua de los valencianos”- no és com cal. És, de fet, el responsable dels majors crims comesos. La poda lèxica realitzada durant anys a la Radiotelevisió Valenciana exemplifica com de ximple es pot arribar a ser, com un mitjà públic es converteix en joguina a mans de quatre ineptes professionals, com es poden assolir les cotes més altes del servilisme intel·lectual, com els mots es converteixen en trets, com els trets t'acaben afectant els òrgans vitals i com es desen 1600 famílies a l'escriptori de l'oblit. Després de 23 anys a la RTVV, els meus i jo som allà també.
Alficòs, alipàparo, abelutxo, barsagues, òbila, tararot... Expressions polisèmiques de la meua terra –algunes registrades i altres ves-te'n a saber- perfectes per a definir aquells que ens han sumit als valencianoparlants en la irrellevància. I sense insultar, tot i el dret a fer-ho.
Fonte: Nació Digital
