L'STEI proposa que les llengües pròpies siguin les vehiculars de l'ensenyament

El Congrés de la Confederació intersindical celebrat a Alacant els dies 10, 11 i 12 de febrer de 2017, al qual hi ha assistit l'STEI Intersindical, ha aprovat una resolució a favor de la normalització lingüística de les llengües pròpies dels territoris, que va ser exposada pel mateix sindicat.

Amb aquesta resolució es declara que en els territoris on existeixen llengües pròpies com són el gallec, l'asturià, el basc i el català, aquestes siguin llengües vehiculars de l'ensenyament i llengües de comunicació interna i externa, que funcionin com eix vertebrador del sistema educatiu del seu territori, es garanteixi el coneixement de les llengües oficials i l'aprenentatge d'almanco una llengua estrangera, de manera que, des de l'escola, es pugui treballar per a la igualtat d'oportunitats i la cohesió social.

«La situació de les llengües pròpies amb un govern espanyol de nova majoria del Partit Popular (PP) no millorarà la situació del català, del basc, l'asturià, el gallec o l'aragonès, o l'aranès que es parla a la Vall d'Aran» lamenten. En aquest sentit, asseguren que des del Govern espanyol es duen a terme mesures per incentivar l'aprenentatge de les llengües estrangeres, «la qual cosa és molt lloable», però des de la intersindical consideren que els models curriculars que vénen imposats per la LOMCE «deixen molt poc marge a les comunitats autònomes a fer plans de normalització de les llengües territorials a l'àmbit educatiu».

Per altra banda, han explicat que la feina de l'STEI en aquest congrés ha estat «fer prendre consciència» a la resta de sindicats alternatius de l'Estat espanyol de la necessitat de compartir la lluita per la normalització de la llengua, la cultura, la identitat i les nacions que formen part de l'Estat espanyol, i explicar la situació que viu Catalunya així com la «falta de diàleg» per part del govern espanyol per resoldre aquesta qüestió.

Fonte: dBalears.cat

Asturies va trabayar en comuña colos otros territorios con llingua propia pa protexer los idiomes del Estáu

por Pablo R. Guardado

El nuesu país súmase al protocolu de collaboración llingüística que caltienen dende va años Euskadi, Catalunya, Illes Balears y Galicia, y va acoyer la próxima reunión de trabayu d'esti grupu. Comunitat Valenciana, Navarra y Aragón incorpórense tamién al mesmu cola fin de siguir afondando na ellaboración d'una llei estatal de llingües propies.

Estos cuatro territorios con llingua propia conformen un grupu que lleva años trabayando en comuña pa defender los intereses del multillingüismu y intercambiar bones práutiques. Nel I Seminari de Direccions Generals de Política Lingüística, entamáu recién en València pola direición xeneral de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, nel que tuvo presente Fernando Padilla, decidieron ampliar la collaboración a otros países, ente ellos Asturies.

Amás, Padilla comprometióse a entamar la próxima sesión de trabayu n'Asturies, polo que los responsables de política llingüística d'estes siete territorios acudirán al país pa continuar trabayando xuntos na defensa de les llingües del Estáu diferentes al castellanu. Ún de los oxetivos ye l'impulsar una llei estatal de llingües propies, tema que se tocó nel seminariu de València y nel que se va siguir afondando. La idea d'esti grupu ye la de facer, al menos, dos reuniones añales.

Fira de les Llengües

Asturies tamién participó, de manera paralela al grupu de trabayu, na Fira de les Llengües con un stand propiu. Nel s'amosaron creaciones lliteraries y musicales en llingua asturiana y gallego-asturiano, amás de material editao pola Conseyería d’Educación y Cultura pa favorecer la normalización llingüística.

D'igual forma, Padilla participó nel congresu 'L’apueste pol multillingüismu. 15 años de marcu européu común de referencia y el porfoliu européu de les llingües', una temática que resultó bien útil pal desenvolvimientu del trabayu que ta faciendo'l Gobiernu d'adaptación de los niveles de conocencia del asturianu al Marcu Européu Común de Referencia de les Llingües.

Na semeya, Padilla –primeru pela derecha– col restu de responsables de política llingüística de territorios con idioma propiu frente al monumentu de nome 'Arbre de les Llengües'.

Fonte:Asturies.com

Un llibre innovador a favor del mosaic lingüístic de la Unió Europea

RESSENYA. El professor de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB Jaume Corbera publica 'La Unió Europea, un mosaic lingüístic' · El llibre classifica les varietats "únicament" amb "criteris lingüístics" per "grups de 'parlars'" El títol de l'obra (La Unió Europea, un mosaic lingüistic. Palma, Edicions Documenta Balear, 2013) podria fer pensar que es tracta d'un de tants treballs sobre un tema que ja ha estat estudiat per diferents autors. En realitat, Jaume Corbera, amb un llarg currículum de publicacions sobre les llengües d'Europa, ens ofereix una novetat. En molts sentits. Ho podem deduir ja quan el mateix autor remarca que la intenció d'aquesta obra és mostrar la diversitat lingüística "sense prejudicis previs, sense partir de la distinció entre llengua i dialecte, sinó partint de la diferenciació únicament condicionada per criteris lingüístics (és a dir, científics [...]), i criteris històrico-socials. Per això els capítols se succeeixen per famílies lingüístiques, per branques d'aquestes famílies i per grups de 'parlars'" (pàg. 16). El llibre cobreix, doncs, l'ampli ventall d'expressions lingüístiques, en què el coneixement de les peces, petites i grans, que formen el mosaic lingüístic complet de la Unió Europea, porta el lector a entendre bé quina és la identitat plural que la fonamenta. Precisament, perquè la naturalesa d'aquest mosaic sigui ben entesa, l'autor posa de relleu com les llengües-parlars es relacionen mútuament, com constitueixen una mena de família en què les diferències la van articulant i definint. Aquesta manera de presentar el món lingüístic europeu és una de les aportacions més destacables d'aquesta obra. De fet, l'autor segueix una pedagogia que mostra com les llengües-parlars d'Europa constitueixen, paradoxalment, la llengua pròpia d'Europa. Consegüentment, el respecte a la pluralitat lingüística és l'antídot més eficaç per a poder defensar els drets lingüístics individuals i col·lectius, de tots els ciutadans i pobles europeus. És la millor crítica que es pot fer als intents d'homogeneïtzació o d'uniformització lingüística que, en nom de la globalització o d'una concepció esbiaixada de la igualtat que inclou la marginació de moltes llengües, la majoria d'Estats europeus practiquen. Encara una altra novetat -"important", subratlla el mateix professor Corbera- que ens brinda aquest llibre: "de cada grup de parlars en podeu sentir i llegir una mostra [...]. Sempre m'ha semblat que la millor manera de conèixer mínimament un parlar és sentir-lo i veure'l escrit, les dues coses. Per això he arreplegat cançons de cada grup [...] en què la veu destaca per damunt de l'acompanyament musical [...]. Totes les cançons duen el text escrit, la qual cosa també permet veure la diversitat de grafies (hi són representats 4 alfabets diferents), i la traducció en català" (pàgs. 17-18). Un CD que trobem dins de la solapa del llibre ens ho reprodueix. Estem, certament, davant d'una òptima guia que ens duu, amb bona mà, al món dels parlars-llengües d'Europa. En concret, gràcies al professor Jaume Corbera que és, a la vegada, un savi i un militant a favor dels drets lingüístics dels catalanoparlants i dels altres idiomes d'Europa. Aureli Argemí, president emèrit del CIEMEN Fonte: Nationalia

Letònia i llengua catalana

Jaume Clotet
La política lingüística letona ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua

En les seves cartes enviades a Catalunya des de l'exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d'entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model.

Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l'any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població.

Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150. Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l'ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d'integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d'atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats.

Vint anys després de la independència és moment de fer balanç. Si ens fixem en les estadístiques escolars, veurem que el nombre d'estudiants que trien el letó a l'escola com a llengua vehicular s'acosta ja al 75 per cent, mentre que fa quinze anys era només del 60 per cent. En paral·lel, el nombre d'alumnes matriculats a les escoles russes ha baixat a la meitat. El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic.

Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l'OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s'ajusta perfectament a la legalitat internacional.

Fonte: Avui

Les televisiones autonómiques son necesaries

La FORTA apunta que las televisiones públicas autonómicas son “necesarias e insustituibles”

Las televisiones públicas autonómicas dejaron muy claro que su origen se encuentra en una “DEMANDA SOCIAL”; y que esa demanda social sigue existiendo y que continuará en el tiempo ya que nuestra sociedad busca en ellas que se escuche su voz. Ante una oferta de multitud de canales comerciales con escasa presencia de contenidos de proximidad, responsables y con valores y una programación sin vocación de servicio público, las televisiones públicas autonómicas reivindicaron hoy su papel como garantía imprescindible de la telediversidad. Así lo manifestó el actual presidente de su federación, FORTA, Pablo Carrasco, en el acto en el que fue presentado un informe sobre el papel que estos juegan en España elaborado por la multinacional de consultoría Accenture. Carrasco afirmó que las televisiones públicas autonómicas son en el momento presente la única alternativa de contenidos de proximidad que se pueden ofrecer al ciudadano en alta calidad .
En la rueda de prensa, que tuvo lugar tras una Junta General de FORTA en la que participaron los directores generales de las doce televisiones que integran este organismo, Iván de Cristóbal, coordinador del estudio y gerente experimentado del área de Medios de Comunicación y Entretenimiento de Accenture, dio a conocer que con datos de 2010 el coste de las TV públicas autonómicas es de 30,6 € habitante/año. Esta cifra representa alrededor de un 30% menos de lo que desembolsan los europeos por televisiones de características similares. Además, el coste por habitante de las televisiones autonómicas españolas se ha reducido significativamente en los últimos dos años a consecuencia de la disminución de las aportaciones que reciben de las administraciones autonómicas.
En ese sentido, De Cristóbal subrayó que estas televisiones están consiguiendo mejoras continuas, adaptándose rápidamente a las nuevas circunstancias económicas y al nuevo contexto audiovisual, puesto que, aunque se presupuesto ha disminuido notablemente, han sido capaces de aumentar el servicio que ofrecen a la sociedad con la creación de nuevos canales. Al respecto señaló que sólo la cuarta parte de sus gastos son de carácter estructural, mientras que las otras tres cuartas partes se dedica a producción de contenidos.
En cuanto a las fuentes de financiación, de Cristóbal defendió la importancia de que sigan recibiendo publicidad ya que ello permite reducir la aportación pública a la vez que proporciona el mejor canal efectivo de promoción para muchas pymes. Una de las principales conclusiones de Accenture es que es esencial dibujar una hoja de ruta clara para las televisiones públicas autonómicas, en forma de contrato programa aprobado por la ciudadanía a través de los órganos parlamentarios, con objetivos medibles y con dotaciones presupuestarias plurianauales.
De Cristóbal subrayó que de la información recogida en el estudio se deduce que las televisiones públicas cumplen su cometido de servicio público. Los datos ponen de relieve que por término medio el 44% de la programación de estos canales fomenta la cohesión social y la pertenencia territorial, el 19% está dedicado a contenidos culturales de la comunidad y a eventos sociales significativos, y el 11% promociona la industria del territorio. En las comunidades con lengua propia, emiten por término medio más del 90% de la programación en dicha lengua, frente al 2,4% que emite TVE y su ausencia en las privadas.
La programación informativa de las primeras cadenas de las televisiones autonómicas prácticamente duplica a la emitida por las televisiones privadas, y la aportación de los informativos a la audiencia total de la cadena es un 80% mayor que en las privadas.
De Cristóbal recordó que las televisiones públicas autonómicas son el motor de la industria audiovisual en sus territorios, ya que su aportación tanto de forma directa como inducida (en producción asociada) representa el 19,3% del total de ingresos del sector audiovisual español, que emplea a 13.000 personas. También destacó que las televisiones autonómicas son, con múltiples ejemplos, generadoras de contenidos, de innovación en la producción y de talento y exportadoras al resto del espectro audiovisual nacional.
Pablo Carrasco, subrayó que las televisiones públicas autonómicas son “necesarias e insustituibles” porque son un servicio público originado en una demanda social, son esenciales para la dinamización de sus territorios de influencia, vertebradoras de la sociedad, grandes impulsoras de la industria audiovisual autonómica y nacional, y están a la vanguardia en innovación y talento.

Fonte: mallorca confidencial