Val a dir que el programa oferia moltes mancances, començant per presentar català i valencià com a llengües diferents, i alguna llicència comprensible, com incloure l'aranès en l'apartat de llengües no oficials, quan al mateix programa s'especificava el seu estatus actual a tot Catalunya. Així i tot la iniciativa d'emetre un espai d'aquestes característiques en 'prime time' de la primera cadena pública espanyola no deixa de tenir el seu merit, perquè explicar a la ciutadania que hi ha espanyols que parlen llengües com l'aragonès, l'asturià i el caló/romaní és una qüestió pendent que mai ningú a Espanya ha volgut assumir.
Ara bé, no deixa de ser criticable que l'acostament a aquestes realitats s'hagi fet des d'un folklorisme costumista, amb cap mena de suport científic i amb una tendència gairebé irreprimible a associar llengües minoritàries amb cabres i ovelles i escenaris profundament rurals. Amb aquest aire de reporter modern que s'endinsa en realitats desconegudes amb més curiositat que encert, els periodistes del programa no evitaven explicar aquelles realitats lingüístiques amb un cert aire d'exploradors a la recerca del món perdut.
L'absència d'experts, que podrien haver aportat llum al mapa lingüístic de l'Estat,més aviat creava una il·lusió de llengües isolades i purament anecdòtiques. Un espectador poc informat podria arribar a creure que al Pirineu d'Osca visitat pel programa es parlen tantes llengües com valls, quan totes són la mateixa, l'aragonès, o que a Extremadura hi ha illots lingüístics totalment independents, quan en realitat el que hi ha és una llengua del tronc asturià-lleonès, l'extremeny, i una altra del tronc galaic-portuguès, que anomenen 'fala'.
Tampoc no s'explicava prou bé que l'aranès -de lluny la que viu un millor estat de salut respecte les altres- forma part de l'occità, ni es dotava de prou importància l'asturià, llengua prou integrada al paisatge urbà d'Astúries. La inclusió del 'silbo gomero', a més, concorda amb una voluntat de ficar al mateix sac tot allò que no sigui oficial, malgrat que aquesta especificitat de la Gomera no és una llengua sinó «una reproducció dels sons fonètics», tal i com s'explica al mateix programa. Així mateix, si volien explicar realment tot el panorama lingüístic, no hauria estat de més fer aparèixer catalanoparlants de la Franja o del Carxe, o fixar-se en les llengües de Ceuta i Melilla.
Però almenys una cosa sí que va quedar prou clara al programa i és que, pràcticament sense excepcions, tots els parlants adults de totes aquestes llengües coincidien en tres coses. La primera, que quan eren petits els reprimien a l'escola per parlar-les; la segona, que estan decidits a fer el que calgui per a que les seves llengües no es perdin; i la tercera, que parlar la seva llengua els atorga un sentiment d'identitat incomparable. Tres fets que a Catalunya coneixem prou bé i que expliquen moltes coses sobre la nostra societat. Per això, que TVE hagi donat minuts de pantalla a persones que defensen just el mateix no deixa de ser gairebé revolucionari. Sort que no se'n va adonar, potser és que no els devien entendre.
Fonte: Nació Digital
