Una propuesta llingüística sarda ye’l debate nacional

OPINIÓ. El debat sorgit a Itàlia sobre la possible ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries ha renovat un altre debat, el de la identitat nacional en indrets com Sardenya. El president emèrit del CIEMEN, Aureli Argemí, en parla en aquest article.
Com ha informat Nationalia (13 i 14 de març), el govern italià ha expressat la seva intenció de ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La notícia ha saltat als mitjans de comunicació italians, amb comentaris a favor i en contra. Tanmateix, poc després del seu pronunciament, el mateix govern desmentia o matisava que la seva intenció no passava de ser un proposta la qual, en tot cas, més endavant hauria de ser debatuda i, eventualment, aprovada al Parlament.
Una de les conseqüències que ha tingut aquest enrenou ha estat que diverses persones del món acadèmic, polític i de la societat civil l'han interpretat com una oportunitat excepcional. No tan sols per a posar damunt la taula el tema del valor de les llengües i del pluralisme lingüístic a l'Estat italià sinó també per a debatre una sèrie de problemes, mai no resolts, relacionats amb la qüestió nacional. Sardenya ha esdevingut un dels indrets on la polèmica s'evidencia més. Per raons òbvies, essent com és, la nació sense estat més important, numèricament, de l'Estat italià.
Significades persones i associacions sardes han interpretat la notícia en un sentit positiu, si bé algunes han matisat que la ratificació de la Carta arriba tard (feia més de 10 anys que el govern italià l'havia signada). En el cas que sigui ratificada, caldria veure -diuen els experts- si els sards, en general (professors i administració, sobretot), estan avui ben preparats per a utilitzar el sard tal com prescriu la Carta, d'una forma normal, en les escoles, els mitjans de comunicació, als serveis públics o a la justícia. Les respostes són, més aviat, que no. Alguns han manifestat la seva convicció que ja no hi ha res a fer: el sard, amb les seves variants dialectals, s'ha convertit en llengua folklòrica i impossible de normalitzar, per manca d'unitat de criteri, entre els mateixos polítics i l'anomenada opinió pública; altres han afirmat que la majoria de sards ja no senten cap necessitat de posar-se a estudiar la llengua per a usar-la oficialment, quan no han deixat mai de parlar-la en la vida quotidiana, i són relativament poques les persones que voldrien aprofitar l'ocasió per a promoure l'autoestima de la llengua, la seva normalització definitiva i, amb la llengua, fomentar la represa de la consciència nacional, molt afeblida avui.
Entre les paraules i els fets
Segons el sentiment d'un bon nombre de “nacionalistes” sards que es fan escoltar (des de Gianfranco Pintore fins a Diegu Corraine), el govern autònom actual està portant a terme una política lingüística, en especial en les escoles, discretament favorable al sard, però ho fa amb poc convenciment o, millor dit, amb un convenciment cada vegada més minso. Resulta curiós que una bona part dels polítics defensen de paraula la llengua, i fins i tot algú parla de la llengua de la “nació” sarda, mentre acostumen a amagar-se a l'hora de transformar els mots en fets. La Universitat de Sàsser -és un exemple- té el deure de formar professors que hauran d'ensenyar sard. Per a aquest objectiu, compta amb ajudes del govern autònom i de la mateixa Comissió Europea. I, amb tot, fa la majoria de classes en italià! El govern autònom només destina a la llengua sarda el 0,4% del pressupost de la conselleria de Cultura (la conselleria competent en matèria lingüística), o sigui menys d'un milió d'euros... Tot queda frenat una mica més enllà de l'esfera simbòlica.
Per què aquest divorci entre allò que es diu i allò que es fa? Alguns observadors ho atribueixen a les mancances generalitzades no tan sols en l'autoestima col•lectiva sinó també en la percepció de la identitat nacional de Sardenya. Aquesta situació està ben reflectida en l'acusació que molts sards adrecen als qui defensen la necessària estandardització de la llengua. Als seus partidaris se'ls recrimina que, en defensar l'estandardització, intenten destruir la cultura sarda, la llengua en concret que no existeix en termes d'estandardització, i que, d'aquesta manera, es deixen portar per posicions “nacionalistes” i ”racistes” (en excloure els parlars i sacrificar-los a un idioma artificial separat de la població). No els entra al cap que l'estandardització -ja establerta, per fi, oficialment- és el mitjà pera a posar la llengua al nivell de totes les altres llengües “normals i normalitzades” que s'ensenyen a les escoles i, en definitiva, és respectar la identitat comuna, col•lectiva o nacional, que afecta tots els sards, per més dialectes que parlin i a través dels quals es distingeixin.
Amb aquesta confrontació, torna a la palestra dels mitjans de comunicació, sobretot els digitals, les anàlisis sobre la relació entre nació i llengua, entre la llengua normalitzada i la seva projecció en la consciència nacional. Aquelles que, dintre de la polèmica en curs, parlen d'ensenyar en sard, més enllà d'ensenyar el sard, estan obrint les portes a la plena comprensió i acceptació del poble sard com a subjecte de tots els drets, com qualsevol poble que aspira a ser ell mateix i no l'apèndix d'un altre.
Aquests plantejaments els trobem inclosos, almenys implícitament, en molts dels discursos sobre com defensar el sard, dels quals en donen notícia aquells que ho debaten a propòsit de l'anunci sobre la ratificació de la Carta (vegi's, per exemple: "Usare la lingua sarda a scuola. L'Italia e l'Europa dicono che si può fare. Ma quanti di noi isolani lo vogliamo veramente?").

Fonte: Nationalia