SILENCI: parla Xuan Bello

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ha traduït i publicat ‘La neu i altres complements circumstancials’, de l’asturià Xuan Bello. Fa pocs dies en van parlar, de tot plegat, a Barcelona.

Xuan Bello és un home amable, de pell colrada, tremolós (potser tímid), amb un to de veu i una modulació agradables, que en moltes ocasions s’expressa a través d’imatges potents, com qui no vol la cosa. Nascut al poble asturià de Panicerios el 1965, Bello assegura que li agraden “els llibres que es poden obrir per qualsevol banda, que de seguida agafes el fil del que expliquen, que t’amaguen sorpreses”. Ell fa l’efecte de ser així: el pots obrir per on vulguis i segur que t’ofereix alguna reflexió interessant, alguna anècdota curiosa, segur que et provoca més d’un sentiment.

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ha traduït de l’asturià La neu i altres complements circumstancials, un llibre de Xuan Bello que no trobarem en castellà. “El 2008 ja vam traduir Història universal de Paniceiros però, i ara potser diré una blasfèmia, a mi m’agrada més aquest llibre, és més líric, és com si la terra asturiana l’hagués escrit”, ens confessa Raventós, un editor valent i un traductor precís. “El Jordi és un gran traductor que ha mantingut perfectament el ritme de la meva prosa; sóc molt catalanòfil en gustos literaris: Gaziel, Gabriel Ferrater i, especialment, Rosselló-Pòrcel, entre molts altres, que conec de quan vaig viure a Deià”, explica Bello.

El llibre, publicat en asturià el 2007 però amb textos amb una antiguitat que arriba fins al 2000, combina assaig, poesia, narrativa, entre d’altres gèneres, com ja és habitual en l’autor: “Forma una unitat estranya, són textos antics, reflexions sobre literatura, hi mostro preocupació per la meva llengua, contes i moltes elegies, pel camp asturià, per amics poetes, pel meu pare...”. Un sentiment de pèrdua que impregna l’obra de Bello potser perquè “els autors jovials solem escriure sobre temes tristos”.

Xuan Bello és un autor dels que queden –diria que imprescindible, però pot sonar grandiloqüent, i això no va amb ell–, i no només asturià, en tot cas universal,com les literatures amb què, afamat, dialoga; universal com el seu entranyable Paniceiros. En aquest llibre, potser un dels més intimistes i personals de la seva trajectòria, ens parla de la vida i la mort, del temps i del paisatge,
de la poesia i dels amics, dels costums que es perden..., però ara és millor escoltar-lo a ell, uns retalls del que pot dir al llarg d’una breu conversa amb periodistes, com ell; improvisant com un músic de jazz...

“Sóc un autor laboriós que sempre escric sobre les mateixes obsessions. Alguns amics diuen que sóc com un músic de jazz, que toco el mateix tema, però en versions diferents; de fet, aquest llibre és com un edifici ple de finestres: des de totes veus el mateix paisatge, però observat amb perspectives diferents”.

“Els poetes sempre solem parlar des del jo; quan vaig començar a escriure narrativa també vaig afegir aquest jo, per tant, de què va el llibre? De Xuan Bello i les seves circumstàncies”.

“Ja m’agradaria que la situació de la llengua asturiana fos com la de la catalana!” (s’exclama amb una certa amargor, amb el cansament acumulat pels anys de lluita).

“La llengua oficial d’Europa hauria de ser la traducció”.

“M’agrada que el lector vegi que darrera del text hi ha un home pel qual ha passat i passa el temps. Que hi ha un home que envelleix”.

“La nostàlgia és la versió més desesperançada de l’esperança, tot i que sembli una paradoxa”.

“Josep Pla va dir que «un català és un home que enyora altres catalans»; jo penso que un asturià no troba a faltar mai altres asturians, en tot cas, es troba a faltar a ell mateix”.

“Un escriptor ha de conèixer i reconèixer els seus defectes molt abans que les seves virtuts; quan vull escriure un conte, em cal una mica d’assaig per escriure’l, una mena de presa de terra per anar segur; quan vull escriure un assaig, em calen una mena de peus narratius per desenvoluparlo... Algú pensa que això és una virtut, però jo crec que és una incapacitat”.

“M’agrada col·leccionar identitats; tenir identitats passaport. És a dir, a mesura que t’obres a d’altres identitats, les vas adquirint sense haver de renunciar ni abandonar la teva pròpia. Els éssers humans som complexos i, per tant, capaços de tenir moltes identitats”.

“La cultura popular no és que qualsevol cosa es consideri cultura, és que l’alta cultura arribi a tothom, que estigui a l’abast del poble”.

“Tots els llibres tenen data de caducitat, però el que cal és saber quan els arriba l’hora; jo intento escriure perquè els meus textos transcendeixin” (i ho diu amb una barreja d’humilitat i convicció admirables).

“L’art de dir consisteix en la reticència, en el silenci, en el que no es diu”. Aquí ho deixem,
doncs. Si en voleu més, llegiu La neu i altres complements circumstancials.

Lluís Llort

Fonte: http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0408/100408sup_a006.pdf