Elles han aixecat l’escola pública catalana

La Montse aviat es jubilarà de la seva feina de mestra de primària.  Aquest ha estat el seu últim curs sencer com a tutora d’unes nenes i d’uns nens de sisè curs. Fa més de quaranta anys que es dedica a l’ensenyament, sempre a peu d’aula, sense despatxos ni més burocràcies que les que el sistema obliga. A setze anys va començar en una escola privada, atapeïda de nens, el franquisme permetia aquesta precipitada immersió en el món laboral. Però després de graduar-se a la mítica escola de mestres de l’Autònoma va tenir clar que volia entrar a l’escola pública i des del 1980 que ha estat ensenyant (en l’accepció més majestàtica) en centres educatius del Baix Llobregat.

La Montse forma part d’unes generacions de tantes altres mestres (sí, també de mestres homes, però si fes servir el genèric masculí en aquest article, trairia les estadístiques, trairia la veritat) que van incorporar-se al Departament d’Ensenyament poc després de la reinstauració de la Generalitat. Són aquestes mestres que als anys vuitanta van repartir-se per tot el territori català, que es van jubilant des de fa uns cursos i que acabaran deixant el sistema educatiu totes durant els anys vinents.

Són un conjunt de mestres que fomentaven la convivència dins l’escola i a fora; introduïen nous mètodes pedagògics; normalitzaven el català com a llengua vehicular, revifada després de la dictadura; demostraven que els alumnes, per sortir ben preparats i, sobretot, bones persones no calia que anessin a les escoles d’elit, i menys encara a les escoles de monges i capellans que durant el franquisme havien fet l’agost. Moltes d’aquestes mestres anaven a escoles de barris problemàtics, i allà desplegaven i adequaven tot allò que havien après a les facultats amb imaginació i mètode, molt mètode.

L’escola pública catalana deu a tot aquell professorat uns resultats que van molt més enllà dels pedagògics. La paraula ‘vocació’ no m’agrada, em recorda massa coses farisaiques, però no me’n surt cap més. Com diu la Montse, ella no es jubila perquè estigui cansada, almenys no de les nenes i els nens, i si tornés a néixer tornaria a ser mestra perquè, al contrari del pessimisme d’alguns, està convençuda que tot l’ambient de companyonia i de solidaritat que es viu a l’escola mai no cau en l’oblit.  I ho corrobora amb les dones i els homes, les noies i els nois que havien estat alumnes seus i que l’aturen pel carrer per recordar-li aquell període de coneixements compartits.

No vull exagerar, però totes aquelles mestres de la primera democràcia són, d’alguna manera, unes heroïnes. Entre altres coses perquè, mentre treballaven a peu d’aula, els dirigents polítics no es creien tot allò que elles feien. D’una banda, el pujolisme, seguint la tradició del regionalisme noucentista, es preocupava abans que res pels de la seva classe social. Més endavant, vam saber que els socialistes tampoc no s’ho creien. És veritat que feien eslògans en favor de l’escola pública, però molts portaven els fills a les escoles pijas on coincidien amb els fills dels convergents. En conseqüència, no és casual que les mestres haguessin d’escoltar la banalitat que tenen massa vacances (hi ha pares que voldrien tenir els fills ‘aparcats’ tot l’any, festes incloses); que ningú no entengués la seva oposició a la sisena hora; i que la societat no vegi que tenen raó quan diuen que l’escola, sense la complicitat de la família, decau. Amb tot, les mestres resistien i han resistit. I han aconseguit que les noves generacions d’alumnes, les que vindran, encara que no ho puguin saber, les trobin a faltar.

Vull acabar explicant un fet emocionant. La setmana passada la Montse havia d’enllestir la seva última classe amb el grup que havia portat enguany. El seu últim grup. Quan va entrar a l’aula, les nenes i els nens estaven asseguts als seus llocs i damunt de la taula hi havia un paquet. El va desembolicar i es va trobar amb una capsa buida. Ella va donar les gràcies als seus alumnes, suposo que devia dir-los que no calia que haguessin comprat res. Però, aleshores, un nen diu: ‘La capsa és buida, potser que l’omplim, si et sembla bé.’ I un a un, nena a nena, nen a nen, es van anar aixecant de la cadira i van anar dipositant dins de la caixa un llapis. Un llapis qualsevol? No, era el llapis amb què havien treballat aquell curs i el deixaven tal com el tenien just quan ells abandonaven l’escola, deixaven de veure la seva mestra, per començar al setembre la secundària. Cada llapis tenia un missatge personal lligat amb un llaç. I la Montse, és clar, es va emocionar. I jo m’emociono amb ella i amb totes les mestres que ho han donat tot perquè l’escola pública catalana fos tan meravellosa com van poder fer-la. Si m’ho permeteu, jo també poso el meu llapis en la capsa de totes, amb un missatge que només pot dir una cosa: gràcies.

Fonte: Vilaweb.cat